divendres, 20 juny de 2014

Cingles de la Mussara


Aquesta ruta feia molt temps que la tenia pendent i com que sóc tossut i els companys de pedalades no els fa por res, finalment els i vaig proposar de fer-la (ja els vaig avisar que no sabia amb què ens trobaríem) i tots van dir que sí.

Una de les raons per no haver-la fet mai es que hi ha un tram, el del Cingle del Patxeco, que, tot i imaginar-me que seria poc ciclable, tampoc sabia quan de temps hauríem d’empènyer bici i en quines condicions. Li vaig preguntar a un company runner que es coneix molt bé la zona i em va dir “cap problema”, però com que una cosa es fer-ho a peu i l’altra en bicicleta, també vaig buscar pel Wikiloc. Com ja esperava, ciclistes l’havien fet (o si més no l’havien penjat a Wikiloc) i els comentaris que posaven és que tocava empènyer però que valia la pena. Doncs sí, va tocar empènyer i va valer la pena.

Ruta: Montbrió - Les Borges - L'Aleixar - Vilaplana - La Mussara - Coll d'Alforja - Ermita de Puigcerver - Riudecols - Botarell - Montbrió

Com comença a ser habitual últimament, vam sortir ben aviat. Els de Mont-roig em van passar a buscar per anar cap a les Borges pel camí dels Matxos. De les Borges a l’Aleixar i a Vilaplana pel camí del Pi de les Planes.

Després d’un tram força planer i sense complicacions, a Vilaplana vam agafar el camí de l’eruga fins a arribar a la carretera just davant de la Font del Llop (no és un tram molt llarg però al principi té unes bones rampes).

El punt on vam deixar el camí per agafar l’asfalt és just on comencen les paelles per pujar cap a la Mussara. Després de 5 quilòmetres vam agafar un camí a mà esquerra (hi ha una cadena, bé, no és exactament una cadena, és una corda metàl·lica protegida amb un plàstic negre).

Ramon, això d'anar avançant ciclistes fent el cavallet, hi haurà un dia que a algú no li agradarà :)
Vinga, un altre cop... no hi ha res com anar "Sobrao"


Tot i que el camí al principi no semblava massa difícil, a mesura que ens anàvem acostant al Cingle del Patxeco i després de passar el Mas de Morenet, la cosa es va anar complicant. Suposo que el camí ja deu ser difícil, però amb els aiguats que hem tingut últimament estava molt pedregós. Un cop vam passar el Cingle, la cosa es va anar arreglant una mica i el senderó es va anar convertint en una pista fins arribar als Costers de les Cingles, al peu de los Castillejos.






El Cingle del Patxeco al fons
Un cop vam arribar al Coll d’Alforja, en comptes de baixar cap Alforja com la setmana anterior, vam pujar cap a l’Ermita de Puigcerver pel GR-7. Al peu de l’Ermita vam agafar la trialera que baixa fins a Riudecols. Era el primer cop que la feia, i, tot i tenir alguns trams força tècnics, és molt recomanable.



Sobrat de pujada i sobrat de baixada
Un dels company a punt de deixar-se els OO per un tram de la trialera. Va anar de ben poc!
De Riudecols vam anar directes cap a Botarell i d’allà cap a casa. Bona ruta i bona companyia!!

PELIGRO. Zona de caída de proyectiles... Ni que ho jurin!



També et pots baixar el track a Wikiloc

dilluns, 16 juny de 2014

Gallicant (un any i mig després)

Gallicant-Gorgs de la Febró from Txaeska on Vimeo.

Després d’un any i mig torno a Gallicant i als Gorgs de la Febró, però amb una diferència tèrmica d’uns 30 graus (Gallicant) i, en comptes de sortir des d’Alforja, ho ham fer des de Montbrió (i Mont-roig els que venien d’allà).





Per la calor o per la distància se'm va fer força dur, però bé que s’ho val!! A més, els Gorgs, amb tanta aigua que hem tingut últimament, estaven molt macos. Si no hagués estat perquè ja començàvem a anar malament de temps, de ben segur que ens haguérem banyat.

Ruta: Montbrió - Riudecols - Ermita Puigcerver - Gallicant - La Febró - La Mussara – Montbrió

Sempre que ens peguem aquests pallissons, sortim força aviat, així que abans de les 7 ja estàvem pedalant en direcció cap al Coll d’Alforja, passant primer per Riudecols i l’Ermita de Puigcerver.

Des del Coll d’Alforja, vam agafar el GR-7 en direcció cap Arbolí però deixant-l’ho al Molí del Racó per pujar (i com puja) cap al Collet dels Colls amb el Coster del Pòlit a mà esquerra. Un cop vam arribar a la carretera que va del Pantà de Siurana cap Arbolí, vam seguir en direcció al poble però sense arribar-hi, ja que després d’aproximadament un quilometre d’asfalt vam agafar una pista que passa per Lo Serratell. Allà, i abans d’arribar a Gallicant, la meitat de la colla va fer mitja volta, ja que tenien ”compromisos de diumenge”.

Poc després, i abans d'arribar a Gallicant, vaig trencar cadena (per sort sempre porto una baula ràpida de cadena) però la patilla dels desviador va quedar una mica "tocada".




Per arribar a Gallicant vam tornar a agafar el GR-7 (no espereu veure gran cosa, 4 parets que encara aguanten i poca cosa més) i després de gaudir de les espectaculars vistes de Siurana, Pantà i el Montsant des del mirador del Puig de Gallicant (l’anterior vegada no hi vaig arribar –i això que està al costat mateix-, la colla tenia fred).




Després de fer-la petar una mica i les 4 fotos, vam haver de recular pel mateix camí per anar cap a La Febró, creuant primer pel Gorg del Mas dels Frares (visita obligada!). En el tram aquests dels Gorgs, encara que en el vídeo pugui semblar que es pot pedalar força, no és veritat, tot el contrari: toca carregar bici al coll (literalment)!



Al Gorg, vam deixar el GR que va cap al Mas dels Frares per agafar un PR en direcció cap a la Febró pel Desenrocat dels Castellans. Si a la Febró heu d’agafar aigua, res de fer-ho a la font del poble, aneu a la que hi ha després de creuar el pont; fresca i a l’ombra. En els dies de molta calor és un gustàs.

Davant mateix de la font vam agafar la pista en direcció cap a La Mussara (no recordava que pujés tant!!). Va ser una llàstima que s’hagués fet tard, ja que vam passar pel costat dels Avencs de la Febró però no ens va donar temps a visitar-los (ja és la segona vegada que em passa!). És el problema de quan ens posem en “Mode Tornada”, que llavors tot són presses.

Al Coll de les Pinedes vam fer una mica de carretera fins a los Castillejos on vam agafar la pista que baixa fins al Mas d’en Rei, per després pujar una mica fins al Mas d’en Sord per tornant-nos a reincorporar a la carretera fins al Coll d’Alforja.

Al Coll, vam passar de “Mode Tornada” a “Nitro Special Edition”, baixant escopetejats fins a Alforja pel camí del Mas del Botó. Per arrodonir-ho i retallar algun quilòmetre vam fer riera fins a les Borges (una autèntica llauna) i d’allà, carretera fins a Montbrió (haver de tornar per carretera és una cosa que no m’agrada gens però és un dels avantatges que tenim els que anem en bicis de roda grossa).



També et pots baixar aquest track des de Wikiloc

divendres, 6 juny de 2014

Costers del Priorat. Mode Reverse


Cada cop costa més poder publicar regularment les rutes de cap de setmana, i no és per no sortir, ans el contrari!! El problema és que els vídeos se'm mengen molt temps...

La ruta d’aquest cap de setmana passat va ser similar a la que vàrem fer ara farà més d’un mes però en sentit invers i amb alguna modificació (Costers del Priorat).

Ara, el Priorat està molt maco, amb la vinya ben verda però encara sense fruit. Com s’agareix pedalar entre Vinyes!


Sortint de Mont-roig, ja vam començar a complicar-nos una mica la vida, passant pels Boverals i seguint el barranc de Rifà per anar a buscar el camí de la Font del Bullidor que ens portaria fins al Coll del Guix, per sort havia plogut el dia abans i les rodes es van poder agafar una mica millor tot i que contràriament el fang representava una mica de sobrepès que per allà no s'agraeix massa. Un cop al Coll del Guix vam baixar per la Vall de Maçanes, entre les imponents parets de la Serra d’en Jover i les de la Mola de Colldejou. Sense arribar a Marçà, vam anar en direcció cap a Falset.




Després d’una petita pausa, vam anar en direcció cap a Porrera. Per arribar-hi, vam pujar per un senderó molt tapat per la vegetació (el dia que el vam fer de baixada va ser més divertit i fins i tot juraria a dir que estava menys tapat). Un cop a dalt de tot, vam baixar per un senderó força tècnic que anava travessant el camí per on l’anterior vegada havíem pujat.






Un cop a Porrera, vam pujar cap al Parc eòlic del Collet dels Feixos pel GR-174 per la Vall de Cortiella. És un tram molt maco amb una pujada força suau passant per molts masos: Grau, Vilella, Vicari, d’en Mestre…


Des del Collet dels Feixos i empalmant amb el GR-7 vam baixar cap al Coll de la Teixeta per les amples pistes del parc eòlic. Passada la rotonda de la T-313 vam seguir en direcció cap a l’Argentera però en comptes de fer-ho directament pel GR-7, ho vam fer per la trialera que s’agafa poc després del Collet del Vicari.

De l’Argentera cap a Duesaigües, Riudecanyes i d’allà cap a casa.



També et pots descarregar el track a Wikiloc

dimarts, 13 maig de 2014

Serra de Pradell-l'Argentera


A punt de fer el “Pròleg” de la Transcat Corredor del Mediterrani (per desgràcia no puc ser-hi els dos dies que dura) aquest diumenge vam anar a fer un “tast” d’un dels trams per on passarà; concretament per la Serra de l’Argentera.

La raó de voler provar-l’ho és que ja fa anys que hi vaig passar en bicicleta i ens vam fer un fart de caminar per tota la cresta (des de les antenes del Coll de la Teixeta fins al parc eòlic del Coll del Trucafort). Hi ha un senderó que ressegueix tota la cresta no apte per gent amb vertigen, i amb unes vistes espectaculars però que malauradament obliga a fer-l’ho pràcticament tot empenyent. Qui conec que l’ha fet en bicicleta diu que únicament l’ha fet un cop… Encara tinc cicatrius de les esgarrinxades d’aquell dia.




Havent estat informat que el tram de la Transcat era ciclable i revisant atentament el track, vaig veure que passava paral·lel a la cresta però una mica més cap a l’interior, per un altre camí.

Com que sóc molt tossut i m’agrada conèixer bé la terra per on rodo (o per on em portaran), vaig enredar a tota la colla per anar-ho a comprovar de primera mà.

El tram per la Serra de Pradell-l’Argentera és a la inversa, o sigui que va des del Parc eòlic de Trucafort fins pràcticament a peu a les antenes i d’allà fins al Coll de la Teixeta. Es pot dir que “quasi” és tot ciclable excepte algun tram que va tocar carregar bicis a coll. El problema és que ja veníem de fer el camí de les punxes versió “hard edition”, o sigui; per la pedrera, sortint de Vilanova d’Escornalbou, i si ja de per si és molt dur, després d’alguns aiguats que hem tingut darrerament, el camí estava en molt mal estat.





Un cop vam arribar al Coll de la Teixeta, vam baixar per la falda de la Serra fins a Duesaigües (per la trialera), i un cop allà vam fer el típic: Què, un castell? Típica pregunta que es fa en plan conya després d’un bon tute, per veure qui es “raja”, el problema és que no es va arronsar ningú i va tocar pujar al Castell.




També et pots descarregar el track a Wikiloc

dissabte, 3 maig de 2014

Finisher Tracks Non Stop Eutiches'14 Plata

Non Stop Tracks Eutiches Silver'14 from Txaeska on Vimeo.

Ja sóc un auriga de la Tracks Non Stop Eutiches!! Si més no, això és el que posa el diploma que m’acredita com a “Finisher” d’aquesta primera edició. M’agrada molt aquest concepte de Finisher o Finalitzador, sempre que he participat en competicions esportives ha estat per acabar-les i no pas per guanyar-les. Fa un temps, després que Josef Ajram no pogués finalitzar per segon cop el seu repte de les 7 ironmans seguides (Red Bull 7 islands), vaig llegir per la Xarxa algú que el criticava pel fet de ser un esportista mediàtic i que no es mereixia tanta atenció per part dels medis, ja que, com a esportista, no era un veritable “Winner” sinó un “Finisher” i com que jo no he guanyat mai res, però sí que sempre he acabat totes les competicions de tot tipus de modalitats esportives en les quals he participat, vaig trobar que aquest concepte em quedava com anell al dit.

El nostre motorhome

Els "escapats"
Amb curses com aquestes que s’ha de matinar molt, i sabent que el meu cervell en hores intempestives no funciona massa bé (o pitjor de el que és habitual), sempre me'n vaig a dormir tard per culpa d’intentar deixar-ho tot ben preparat i no haver de pensar en res pel matí. Un cop ho vaig tenir tot preparat, la meva dona em va preguntar si marxava per una setmana. He d’anar full equip; per si fa fred, per si fa calor, per si les mosques, per si no funciona, per si s’espatlla, per si em dutxo… I torno a casa sense haver tocat res.


Contràriament a les curses curtes (per dir-ho d’alguna manera), vaig sortir força tranquil, únicament tocava aguantar. El problema és que en poca estona tot es va “enredar” i llavors em vaig començar a posar nerviós; la idea inicial era anar en colla però pocs minuts després el grup es va trencar, un de la colla va fer un bon estrip a la coberta i va haver de fer mitja volta, trucades amunt i avall, sense saber si podria seguir o no i que no sabia on era la resta de la colla vaig decidir anar tirant xino xano a veure si m’agafaven, però res. Vaig agafar a un parell del poble que anaven per lliure però a la poca estona vaig tornar a quedar-me sol.




En l’avituallament de Cornudella un de la colla em va atrapar, em va comentar que havia anat deixant enrere a la resta de la colla a la pujada d’Alforja fins al Coll d’Alforja. Allà vam intentar trucar-los per saber per on anàvem i decidir si els esperàvem o no, com que no i va haver resposta, vam decidir anar tirant juntament amb els dos companys del poble. De Cornudella a Sant Joan de Codolar vam pujar per la pista cimentada i des de l’Ermita en direcció cap a Albarca pel GR 174 que puja per la falda del Montsant.



Un cop a Albarca vam intentar tornar a trucar a la colla; silenci administratiu. Així que vam seguir a contracor en direcció cap a Prades on vam fer un avituallament sòlid. En aquest avituallament vam estar una estona esperant a veure si arribaven, mentrestant, ens van tornar a agafar els dos companys que anaven a la seva, una autèntica parada de boxes, un minut cronometrat i sense baixar de la bici, tal com ha de ser. Com que començàvem a agafar fred, i no sabíem res de la resta, després d’un mini comitè de crisi vam decidir, a mitja cursa, anar finalment a la nostra.

No sé si està donant sang o a punt de tirar-li alguna cosa al cap del massatgista...
Els companys "desapareguts" en l'avituallament de Prades
De Prades tocava anar fins a Siurana pels Cingles de la Gritella, i, passat el Puntal (1.001 mts) vam gaudir d’una bona baixada fins al Riu Siurana (cota 530 mts). En creuar el riu per recuperar el camí ens vam liar una mica perdent força temps (això de posar els peus en remull sempre fa molta mandra, així que vam anar fent equilibris per les pedres).

Un cop a l’altre costat del riu, tocava pujar fins a l’Arbolí. Al principi hi havia algun tram de senderó en pujada que, amb els 70 quilòmetres que ja portàvem, va fer molta mandra.

Riu Siurana
Creuant-lo amb poques ganes de mullar-nos els peus
Pantà de Siurana, Serra del Montsant i el poble de Siurana a la dreta. Espectacular!

La següent fita era el poble abandonat de la Mussara (950 mts). Vam pujar pel Mas d’en Sord fins a Los Castillejos, pensant que ho faríem pel camí que s’agafa a mà esquerra, vam seguir per la dreta; més pedregós, complicat i costerut (personalment, en comptes de pujar a Los Castillejos, hagués seguit pel camí fins al peu del Refugi de la Mussara).

De la Mussara tocava anar fins a l’Albiol, i per complicar-ho una mica, encara vam pujar cap a la Serra del Bosc (el Mutllats) pel GR-7 fins a cota 1.020, al peu del Puig de la Torre, d’allà, pràcticament tot era baixada fins a La Selva. A l’Albiol vam fer l’últim avituallament.

A les Obagues de la Selva vam fer l’última i divertida trialera (no l’havia fet mai) fins al Mas Paperer. Tinc ganes de repetir-la amb les cames i el cap una mica més frescos.

Després de 8h, 56’ i 30”, 109,2 Kms i 2.578 mts+ (segons l’organització) vam arribar a meta. 






També et pots descarregar el track a Wikiloc

Un dels companys va participar en la curta (Bronze) i va fer podi. Felicitats!!! Si més no, algú va deixar el podi ben alt (ni que sigui per alçada).