dijous, 7 de maig de 2015

Cartoixa d'Escaladei


A les penes, punyalades… o com Juan Palomo..., o com li vulguin dir. Havíem de participar en la segona edició de la Tracks Non Stop Eutiches i com que finalment la prova va quedar anul·lada per falta de participants, ens vam preparar la nostra Tracks particular (bé, més que preparar-la, ens vam apuntar a la ruta que feien uns companys de Reus).

Per acumular quilòmetres, que és del que teníem ganes, vam sortir des de casa. Es pot dir que l’etapa trànsit era de casa fins al Coll d’Alforja per l’Ermita de Puigcerver. Per qui tingui ganes de Montsant i estalviar-se tota la resta, la ruta també es pot fer amb sortida i arribada a Cornudella (40 quilòmetres de senderons trencacames per quedar ben servit). La ruta, excepte d’algun esglaó, és tota ciclable.

Amb els que venien de Reus, havíem quedat que, si tot anava bé, ens trobaríem o al Coll d’Alforja o a Cornudella… ni una cosa ni l’altra, finalment ens vam trobar a Escaladei. Entre que vam sortir una mica tard i que vam patir una punxada… ells van anar tirant, i tirant… i nosaltres sense aconseguir atrapar-los.

Des del Coll d’Alforja vam baixar fins a Cornudella pel camí que passa pel Mas de les Moreres. Després d’un petit avituallament d’aigua i alguna barreta, vam començar a pujar en direcció cap a Sant Joan de Codolar, però poc abans d’arribar-hi, just davant de l’Ermiteta, vam agafar un corriol que queda a mà esquerra, després de 3 quilòmetres de sigletrack, ens creuem amb la carretera que va cap a la Morera de Montsant, fem 1 quilòmetre d’asfalt i agafem un camí a mà esquerra durant 3 quilòmetres més per tornar, un altre cop, a rodar per la mateixa carretera fins a arribar a la Morera (aquest parell de trams de carretera, després del tute que portàvem a les cames, es van agrair força).

C.C. Montbrió Vs. C.E. L'Areny




Mas d'en Porqueres (o el que queda d'ell)

A la Morera, en comptes d’agafar el GR cap a Escaladei, ho vam fer pel camí de sobre, resseguin la Costa del Vilar i la de Porqueres, i el GR el vam deixar per la tornada.



Plans de Coterris. Magnífiques vistes al Racó de Missa
Abans d’arribar a la Cartoixa d’Escaladei, es passa per la Pietat (bé, i vaig passar jo, la resta tenia pressa per esmorzar i van tirar pel dret), antiga casa de repòs dels monjos –suposo que a la Cartoixa hi hauria massa enrenou- una masia del Segle XVII que únicament conserva les parets però que durant la Guerra Civil va ser utilitzat com a hospital de campanya.

La Cartoixa d'Escaladei

La Pietat
 

Després d’un bon esmorzar i tornar a passar, de cara amunt, per la Cartoixa, vam tornar cap a la Morera de Montsant, però aquest cop pel GR-171 (pel mateix camí que vam fer a la Montsantbike).


Amb la calor que feia (el GPS em va arribar a marcar 35 graus!) i després d’haver menjat, aquest cop, i sense presses, vaig patir més que en la carrera.

Sense arribar a entrar a la Morera vam agafar un camí a mà esquerra en direcció cap a Sant Blai i Poboleda (però sense arribar-hi), fins a trobar-nos amb el GR-174 per no deixar-lo fins a Cornudella. En aquest tram vam tenir la segona punxada agreujada, a més, per una fuita d’aire per la rosca de la vàlvula… Sort que sempre anem carregats de “trastos”!




Últimament portem massa punxades...
De Cornudella al Coll d’Alforja ho vam fer pel mateix camí per on havíem baixat. Després de 70 quilòmetres era l’última pujada que ens quedava!

La tornada fins a casa va ser, com acostuma a passar últimament, per la via ràpida: baixada fins a Alforja i no vam deixar la riera fins pràcticament a casa.





També et pots descarregar el track des de Wikiloc



dimarts, 14 d’abril de 2015

Gran Fons Montsant Bike 2015. Adventure

Montsant Bike 2015 from Txaeska on Vimeo.

Què és el primer que em va cridar l’atenció d’aquesta prova? El logotip! Em recordava les pel·lícules d’aventures dels 80s i, igual que compro vins per la seva etiqueta, aquest cop també vaig fer una “compra” impulsiva :)

Tot el Montsant és una passada, així que segur que seria una bona cursa, i la distància em va semblar força correcta i amb possibilitats.

El següent pas va ser enredar a la colla, cosa que no va ser massa difícil, els va la marxa.



Igual que la Eutiches Non Stop, es tracta de seguir un track amb el GPS que et facilita l’organització. Aquest cop, però, hi havia la diferència que les parades a avituallaments no eren cronometrats. En començar la cursa havies d’activar el temps amb un xip que portaves al canell, i en arribar a cada punt d’avituallament t’aturaven el temps, i en sortir i passar el xip per un petit aparell es tornava a activar el crono.

Si hagués estat una mica espavilat i amb dos dits de front, el que hauria d’haver fet era anar a fons en cursa i recuperar una mica les forces en els avituallaments... però com que no hi estic acostumat a aquest tipus de curses, i a més portava llebres que tampoc ho estaven massa, pràcticament no ens vam aturar. Amb tants quilòmetres i poca alimentació, al final ho vaig pagar.

La cursa, en general, és força pistera i ràpida, amb poques zones tècnicament complicades.

Vam sortir des d’Ulldemolins i els primers 12 quilòmetres van ser sobre asfalt i en pujada (suau) de manera que ja vam poder escalfar sobradament. Un cop vam deixar l’asfalt, començàrem a baixar pel Serrall de les Espadelles, passant de cota 720 a 400 en 7 quilòmetres (ràpid, ràpid), fins a arribar al Pantà i a Margalef (1r avituallament). Aquesta és una zona amb petites pujades i baixades on vas creuant el Toll de les Noies.




Fins a la Bisbal de Falset (Km.30) tot és força còmode però allà comença la primera tatxa; el Coll de la Manxa, 200 metres de desnivell en un parell de quilòmetres per baixar fins a Cabacés (Km. 37 i 2n avituallament). Sortint de Cabacés agafem el GR-171 i tornem a fer una altra tatxa; Coll de l’Ermengol, uns 350 de desnivell en quasi 4,5 quilòmetres. Un cop passat el Collet de l’Hort vam baixar fins a la Cartoixa d’Escaladei (Km. 50) on ens esperava la Cronoescalada (el tram de Cabacés a Escaladei va ser força lent, ja que era una mica tècnic i a més vaig començar a patir les primeres rampes). En aquest punt hi havia el 3r avituallament, però per fer-l’ho s’havia de fer aproximadament un quilòmetre (entre l’anada i la tornada) per arribar al mateix punt on es començava la Crono, al tractar-se d’un tram no cronometrat, vam decidir passar de llarg (aquests petits detalls després passen factura).





La Crono anava des de la Cartoixa fins a la Morera del Montsant, uns 325 metres en 4,4 quilòmetres, pensava que se'm faria molt pesada però la veritat és que vaig pujar força còmode i, a més, les rampes em van donar una estona de treva.



A la Morera ens vam liar una mica per dins del poble fins que no vam trobar per on seguia el track. Tot el que havíem pujat, ho vàrem baixar fins a arribar al Coll de Conill i d’allà fins a Cornudella de Montsant (Km. 63 i 5è avituallament). Allà ens esperava l'última pujada llarga… Aquell va ser el punt on vaig errar, havia d'haver parat una estona per alimentar-me i hidratar-me correctament i agafar una mica d’aire, no calia córrer, ja que no era cronometrat, però el neguit i el cansament a vegades fan prendre males decisions.






Sabia que pel davant em quedava el tram de Cornudella fins a Albarca. Anteriorment l’havia fet 4 vegades, així que ja sabia que m’esperava: un desnivell de 450 metres en 8 quilòmetres, no és res de l’altre món però el tram que va des de l’Ermita de St. Joan de Codolar fins a Albarca, pujant pels Cingles de Sant Joan, si no vas massa fresc, es pot fer mooolt pesat, com va ser el cas).

A Sant Joan, finalment, em vaig desenganxar dels companys per anar al meu ritme (cosa que havia d’haver fet molt abans), i, a base de rampes i de posar més peu a terra del que m’esperava, finalment vaig arribar al Collet Roig (Km.70) on hi havia el 6è i últim avituallament.




Els últims 10 quilòmetres vaig anar fent com vaig poder, les rampes em tenien angoixat i ja anava força cansat.

Tot i que vaig arribar en 10a posició, després del còmput de la suma total de les zones cronometrades, finalment vaig quedar en 13a posició. En resum: que alguns que van arribar per darrere meu, tenien un millor temps, devien descansar una mica en els trams no cronometrats i així anar més ràpids en els cronometrats. Lliçó apresa.

Aquest cop les fotos que poso no són meves, són dels fotògrafs de l’organització: felicitats per la feina, són excel·lents!!



El track és el de l'organització. Jo vaig tenir alguns problemes amb el meu GPS

dissabte, 21 de març de 2015

Sarralenca 6.1

Sarralenca 2015 from Txaeska on Vimeo.

És un cursa que no tenia al calendari per aquest any, però com que era a una setmana de la MontsantBike, hi havia opció (molt interessant) d’inscripció Low Cost, vaig apuntar-m’hi per a veure que tal.

L’any passat, fora de cursa, vaig anar a fer el circuit de l’any anterior i em va agradar força (Sarralenca); no és tècnicament massa complicat i es gaudeix de la Conca de Barberà.

Un amic de la colla va anar a provar el circuit una setmana abans de la cursa, i, per culpa de la forta nevada de finals de Gener es va trobar amb un fangar que quasi li costa la bicicleta. El tema del fang per mi es molt delicat, farà tres anys, a la Monegros, vam enganxar un aiguat a deu quilòmetres de la meta (o sigui, ja en portàvem 100 entre cama i cama) i vam quedar clavats al fang, jo ja no tenia ni forces per empènyer la bicicleta, així que vaig quedar força traumatitzat.

Així va quedar la bicicleta a una setmana de la cursa... no és broma!
Com que fa poc que havia estrenat bicicleta (per la Pica) la veritat es que no tenia massa ganes de “destrossar-la” així que, tot i que l'organització em va dir que hi hauria una mica de fang però res important, vaig decidir deixar la joia de la corona a casa i agafar la Coluer Fourteen 26”, un ferro que s’ho traga tot. Ara farà uns tres anys que vaig participar en la Monegros (I i II) i vam agafar un aiguat a deu quilòmetres de meta i no havia vist mai tant fang, aquella experiència em va deixar traumatitzat pel que fa referència al fang.

El problema és que ja fa dos anys que vaig amb 29” i doble suspensió, així que va ser un canvi força traumàtic (que fàcil és acostumar-se a les coses bones).


Començar carreres per sota de 0º fa una mica de mandra, saps que després possiblement passaràs calor, però mentre estàs esperant et quedes com un glaçó.

Un cop va començar la carrera, vaig anar aguantant el “tirón” com vaig poder, la veritat es que, amb tanta pista, una 26” no és la millor alternativa. Portàvem pràcticament mitja carrera i de fang ben poca cosa, fins i tot vaig arribar a pensar que m’havia equivocat amb la decisió del canvi de bicicleta, però a un parell de quilòmetres de Conesa, allò semblava una batalla campal.

Intentant treure el fang en el Riu Seniol
Coluer Fat Boy
Fang per donar i per vendre! Semblava que portes una Fat Boy!! De tant trinxat, es va anar enganxant per tot arreu, cada 5 o 10 metres s’havia de treure el fang de tot arreu,. Portar la bicicleta al coll amb tant de pes acumulat era pràcticament impossible… A un dels companys de pedalada, que anava per davant meu, me'l vaig trobar aturat al mig del camí amb el desviador arrencat de soca-rel. Vam intentar convertir la bicicleta a una “Fixie” però amb tant de fang no vàrem solucionar res.
Amb penes i treballs i amb la bicicleta sencera, vaig arribar a Conesa; allò semblava un hospital de campanya…

Canondale Fixie
Alleujat d’haver superat aquell tram i a punt d’agafar el camí del Tossal del Cap de Terme vaig trobar a molts ciclistes fent mitja volta per tornar cap a Sarral per carretera, ja que aquell tram tornava a ser un fangar. En aquell moment se'm van caure els ous a terra, vaig estar molt a punt de seguir-los carretera avall i deixar-ho córrer; intentant ajudar al company ja vaig perdre molt de temps, la bicicleta encara era sencera i anímicament estava “tocat” però després d’un parell de minuts aturat i indecís em vaig dir: “que coi, hem vingut a patir!” i vaig seguir. Sé que si hagués agafat la carretera, me n’hauria penedit molt. No he fet mai mitja volta, ni si m’equivoco de camí ☺ (ni tan sols si s’ha de creuar un camp de ruscs d’abelles en plena primavera Montbrió-Porrera-Montbrió)

Pujant per la "pared" en direcció cap a Forès



Passat Forès ja tot era cara avall fins a Sarral.





També et pots descarregar al track a Wikiloc

divendres, 16 de gener de 2015

Una mica de trencacames de cara a La Pica


Feis tant temps que no penjava una ruta al Bloc que quasi no recordo com es feia...

Ruta: Montbrió - Vilanova Escornalbou - Riudecols - Alforja - L'Aleixar - Les Borges (Miradors) - Montbrió

Amb la Pedalada Hivernal de la Pica a una setmana vista, vaig preparar una ruta una mica trencacames que vam poder gaudir amb una bona colla de companys.

El dia va començar (i seguir) moooolt ventós però ja hi estem força acostumats (o no sortiríem quasi mai). Alguns vam sortir des de Montbrió i d'altres des de Mont-roig, per quedar a mig camí per anar cap a Vilanova d’Escornalbou i així anar escalfant una mica i preparar-nos per les tatxes que ens esperaven. Sortint de Vilanova pel camí del Cementeri, vam anar cap a Riudecanyes pel collet de Damià.


I com bufava!!

A Riudecanyes, i creuant el Pantà, vam agafar un tram de carretera (aproximadament un quilometre) en direcció cap a l’Argentera per agafar el camí que ens puja (mai millor dit, ja que són 220 metres de desnivell en 3 quilòmetres) fins a la cruïlla del Collet de Mas d’en Cases, per baixar fins a Riudecols.

Després de creuar el poble, en comptes de pujar cap a l’Ermita de Puigcerver, vam anar en direcció cap a Alforja (riera) pel camí del Coll de Banys. Un cop arribem a la riera d’Alforja en comptes d’anar cap al poble, agafem direcció cap a les Borges (un quilometre) i creuem la carretera cap a l’urbanització les Barqueres i els Serviants per anar cap a l’Aleixar.

Like a boss!
Un dels companys va estrenar bici i això sempre es celebra amb una bona ruta ;)

Que content se'l veu amb la nova SUPER bici!! Felicitats!!
De l’Aleixar vam pujar cap a Rocabruna i als Miradors de les Borges (una altra bona pujadeta de 200 metres en 3 quilòmetres) per tornar a baixar fins a la Riera d’Alforja novament.



Revisant les pinyoneres abans de començar a baixar...
Gaaaassss!!!
Sense arribar a les Borges, vam passar per l’Ermita de la Mare de Déu de la Riera, una edificació modernista d'inicis del segle XX (1903-1904) de l'arquitecte Francesc Berenguer i Mestre, un dels col·laboradors més directes d'Antoni Gaudí.

Mare de Déu de la Riera
De riera en riera (Alforja, Voltes i Riudecols) vam anar cap a Botarell per la Torre del Moro (aquí ja portàvem la directa amb ganes d’arribar) i directes cap a casa.





També et pots descarregar la ruta a Wikiloc